Foto: Oscar Fernández Orengo

Article d’Albert El Duque per a Serra d’Or, abril 2020.

El 12 de desembre, els estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra van retre homenatge al productor i distribuïdor Paco Poch, que s’acaba de jubilar després de vint-i-quatre anys com a professor de producció de cinema i televisió. L’acte va tenir lloc al Campus de la Comunicació – Poblenou i va constar d’un diàleg entre Paco Poch i l’antic estudiant i productor Aitor Martos i de diverses intervencions en viu i en vídeo d’alumnes i col·laboradors.

Jordi Balló, degà de la Facultat de Comunicació, va obrir l’acte recordant l’entrada de Paco Poch com a professor a mitjan anys noranta: la seva valentia com a productor de films com Gaudí (Manuel Huerga, 1989) i Innisfree (José Luis Guerin, 1990), tan agosarats en el joc entre realitat i ficció com complexos en la gestació, el convertia en una figura molt interessant per a la naixent carrera de comunicació audiovisual. S’iniciava així un trajecte de més de dues dècades en què ha compartit amb generacions d’estudiants l’amor pel risc, una cinefília militant i la seva calidesa humana. Amb ell han entès que la producció és molt més que l’organització del rodatge o la confecció de pressupostos. En aquest sentit, en el seu discurs, Balló va mencionar dos referents fonamentals: d’una banda, Pepón Coromina, una figura clau en els inicis de cineastes com Bigas Luna o Pedro Almodóvar, per la seva capacitat de buscar el talent fora dels paràmetres normals i de donar oportunitats als joves; no en va, Paco Poch ha produït les primeres pel·lícules de figures com Isaki Lacuesta i Lluís Galter. De l’altra, l’escola francesa, especialment la figura d’Anatole Dauman, productor de films de Jean-Luc Godard, Robert Bresson i Andrei Tarkovsky. Thierry Garrel, que durant més de vint anys fou cap del Departament de Documental de la cadena Le Sept (després La Sept-Arte i avui dia Arte France), ha resumit la seva valentia afable d’una manera brillant: «En Paco és aquell que posa el peu abans que es tanqui la porta… i després no ho lamentes.»

Com a professor de producció de cinema i televisió, Paco Poch ha jugat amb l’exemple dels referents i amb l’experiència pròpia, però sempre amb divergències inesperades. A les primeres sessions resseguia la trajectòria de grans productors de la història del cinema, des de magnats de Hollywood com Robert Evans fins a figures independents com Elías Querejeta, i la bibliografia recomanada incloïa volums sobre producció audiovisual i desenvolupament de projectes. Però en aquelles llistes s’hi colaven elements inesperats, com ara el llibre Zen en el arte del tiro con arco, escrit pel professor de filosofia alemany Eugen Herrigel i publicat el 1948. En aquest volum, Herrigel rememorava la seva experiència al Japó com a estudiant de Kyd, una forma de tir amb arc que va aprendre amb Awa Kenzô, un mestre zen que dispa- rava amb els ulls tancats. A primer cop d’ull, el llibre no té res a veure amb la producció de cinema, però per a Paco Poch descriu una qualitat fonamental per a la professió: «Un productor ha de desenvolupar l’ac- titud per captar la vibració de la gent, per entendre si una situació val la pena, per saber portar un director o una directora en crisi… Per ser sensible davant de tot això has d’haver fet un exercici previ de meditació, has de saber observar les coses de manera diferent a com estem acostumats a observar-les.»

Tot i que ha donat molta importància als models previs, el fil conductor de l’assignatura sempre han estat les obres produïdes per ell mateix: curtmetratges com Espacio (Javier Pérez Santana, 1999), documentals per a televisió com F de Fontcuberta (Gerardo Panichi i Daniele Villa, 2005), llargmetratges documentals com Buenaventura Durruti, anarquista (Jean-Louis Comolli, 1999) i llargmetratges de ficció com La leyenda del tiempo (Isaki Lacuesta, 2006). Per a ell, un cas molt útil és Tempus Fugit (2003), un telefilm dirigit per Enric Folch que va recollir nombrosos premis a l’estranger, com ara el guardó a Millor Guió de TV Movie al Festival de Televisió de Montecarlo. Aquest estudi de cas permet parlar, entre moltes altres coses, de la recerca d’una localització per tot Catalunya, de la importància de les assegurances, de la bona resposta internacional a un personatge fanàtic del Barça i de la necessitat de definir com procedir en cas de remake. En tots els seus exemples, a més, ha compartit generosament el material de treball dels projectes, tot encoratjant els estudiants a fer-lo servir com a document de base quan arribin al món professional: «Jo sempre els he dit: us explico aquest telefilm. Quedeu-vos el material, quedeu-vos els guions, quedeu-vos els pressupostos, quedeu-vos el pla de rodatge, el contracte del guionista, tot el que tinc, guardeu-ho, i quan estigueu un dia en una productora treballant i no sapigueu què fer, ho podreu utilitzar.»

Molt sovint, les classes s’han basat en anècdotes, però anècdotes gens anecdòtiques: és a partir de l’experiència personal que es pot incidir en el ventall de situacions amb què el productor es pot trobar i apuntar algunes solucions per tal de resoldre-les. Una de les idees clau, molt recordada pels estudiants, és la insistència en les coproduccions, un model que ell ha seguit moltes vegades i que considera una necessitat vital: «La meva mania per les coproduccions és per sobreviure! Tu pots voler fer una adaptació del Josafat, de Prudenci Bertrana, que per a la literatura catalana és molt important, però els francesos no hi entraran. Per això recomano als estudiants que escullin personatges com Arthur Cravan, boxejador i poeta que va viatjar de Suïssa a Mèxic i va passar per Barcelona (Cravan vs Cravan, Isaki Lacuesta, 2002), o Álvaro Siza Vieira, un arquitecte portuguès que va dissenyar el Centre Meteorològic de la Vila Olímpica (Siza Vieira, Jean Lefaux, 1992); això els permetrà obtenir finançament d’institucions o televisions de diferents països, i així tirar endavant els projectes.»

L’obra de Paco Poch ha estat premiada en diversos festivals i reconeguda amb retrospectives a l’estranger, però a les classes el seu èmfasi en el currículum personal no ha estat en cap cas un desplegament de vanitat, sinó tot al contrari: «Sempre he dit als estudiants que tot això, que sembla molt, no és res, i que en el fons mai no perds la por. Que tens seixanta anys, has fet moltes coses i comences una pel·lícula sent igual de fràgil que una persona de vint. La fragilitat és permanent, la precarietat és permanent, la corda fluixa és permanent.» Per il·lustrar-ho, en els darrers anys ha fet servir a classe el capítol de la sèrie Cinema del nostre temps dedicat a Abbas Kiarostami, titulat Verdades e ilusiones (Vérités et songes, 1994) i dirigit per Jean-Pierre Limosin: «Una vegada, quan els estudiants van preguntar a Kiarostami què s’havia de fer per arribar a ser cineasta, ell va respondre’ls: “mira, tu agafes un camí, i de sobte te’n trobes un altre i el segueixes. I llavors te’n ve un altre i te’n vas cap a l’altre costat”. A les classes, jo veia els estudiants molt atabalats quan els presentava els pressupostos de telefilms de 700.000 euros, llargmetratges d’1.000.000 i documentals de 150.000, com si creguessin que ells no ho podrien fer mai. I amb aquesta declaració de Kiarostami volia que ho relativitzessin: tu et planteges una trajectòria, però no t’has d’amargar si no es compleix. Sigues elàstic! Tu marques la línia per anar d’aquí a l’altre costat del carrer, però si a mig camí te’n vas cap aquí, cap allà, dones voltes i tornes, i hi vas i en tornes, no passa res! No existeix una fórmula única.»

Al llarg de l’homenatge del desembre passat, els records i les històries entranyables van anar perfilant un estil docent generós i agosarat, i, sobretot, una personalitat molt oberta. Molts dels assistents van destacar la capacitat de Paco Poch de fer de pont humà entre joves amb ganes de treballar i professionals clau de la indústria, superant les jerarquies que sovint dificulten el contacte entre els estudiants i els productors. Ell els ha donat aquelles oportunitats que no es poden deixar escapar i ells les han aprofitades. De fet, amb aquesta valentia neixen obres, creixen professionals i s’aprèn a viure. Posant el peu a la porta abans de tancar-la. O fent tir amb arc amb els ulls tancats, confiant que l’experiència i la sensibilitat ens marcaran la direcció.

Revista Serra d’Or. Número 724